Utopies del demà al present rural

Pensar un espai de llibertat. Un perímetre utòpic, en molts moments, perquè sembla autoconsumir-se, esgotar-se, quan s'intenta portar aquestes idees a la pràctica. Apunts que neixen com a intervencions necessàries, canvis, trobades i comunions en un paisatge concret, delimitat per una fina línia invisible com si fos un jardí. Lluny dels nuclis culturals més congestionats i estructurats, cal dur a terme una investigació i integració tant de l'espai però també tenint en compte els aspectes culturals de l'entorn. Un territori obert i imperfecte, allunyat de moltes dinàmiques neocapitalistes però tot i així depenent del factor econòmic. Treballar per viure-hi però també amb una clara incisió en la seva naturalesa i sentit ja sigui per regenerar, reinventar i, sobretot, activar.

En aquests moments, voler allò col·lectiu, abraçar una harmonia de grup, de tribu. Des de la màxima seguretat de l'espai per respectar allò afectiu, personal i identitari per integrar-se en aquestes utopies i fer-les realitat. Tot això és un acte subversiu en aquests temps. Tant si és la primera vegada com si malauradament, es torna l'última, aquestes experiències cal construir-les des d'una horitzontalitat total però també sent conscients del seu impacte. Canviar-ho tot des de dins, des del seu interior per dotar-ho d'un altre sentit i explorar-ho en un altre context. Utopies que hi ha per compartir i per estar que totes estiguem tranquil·les. Esdevenen imprescindibles per intervenir aquests paisatges, terres i sobretot organisme viu. Contra la invasió del cos i pels cossos que el poblen. Oblidar estigmes i problemes de la deriva contemporània per deixar fluir la mirada, conèixer-se i generar altres formes de vincular-se amb allò real i l'entorn.

Espais on allò personal no és polític. Sinó que és col·lectiu perquè no es comparteix sinó que un viu a l'altre i viceversa. Compartir no existeix en aquestes dinàmiques perquè no aporta alguna cosa material en aquestes utopies. Sinó que s'obliga a ser un mateix. Un es trasllada en un espai i un temps determinats per ser. Aliè al seu món en un cicle natural on tot segueix un curs, la comunitat s'instal·la per adaptar-se i seguir les dinàmiques i establir nous micropaisatges. Explorar la memòria de la terra, tocar-la i acaronar el temps (passat).

Aquestes utopies són projectes que es pensen per obrir la terra, recuperar-ne la memòria i el passat, i tornar a aquest origen reconnectant des d'un altre angle. Pensar l'horitzó no com a límit sinó un nucli que s'expandeix. Un espai sense límit delimitat per l'autoconsciència de totes les accions i per la intervenció artística. Ètica de la no-invasió, de l'emancipació de la ciutat com a antipaisatge, de l'urbà com a estètica esgotada, per fugir no cap a pobles o cases, sinó acabar en “no-llocs” perquè el temps ha suprimit la seva fisicitat per a deixar-ho en un conjunt de ruïnes de les quals ja no es pot identificar res. No hi ha llar, no hi ha comunitat ni col·lectivitat, no hi ha possibilitat de tornar-se un nucli cultural sense una reconstrucció en tots els sentits. I per això cal considerar-les utopies.

Tot i que la gran pregunta és com mantenir aquestes estructures? Com poder sostenir aquests projectes a nivell econòmic? De quina manera poder generar una possibilitat laboral en l'àmbit rural des de l'activitat cultural? I com fer-ho just per a tots? Si fugir dels epicentres culturals genera un èxode cap a allò rural caldrà evitar la invasió i l'alteració tant ecològica com cultural. S'han de sembrar projectes en comptes d'extirpar. Cal regar poc en comptes de deixar que es torni un desert. O evitar que es podri per excessiva aigua. Generar una sostenibilitat coherent amb altres projectes i institucions locals és la meta idònia perquè aconseguir-ho vol dir que la utopia es converteix en un projecte, una estructura en perfecta conjunció i sentit amb el paisatge. Arribar en aquest punt en un temps a llarg termini o pensar-ho com un objectiu molt clar, serà necessari i viable. Per contra, una utopia es converteix en distòpia quan sembla que es torna contra la comunitat, quan el sentit s'esvaeix i el paisatge es torna un territori de conflicte. Sembrar i cuidar allò que viu i creix és la base per tenir un jardí únic i especial o un camp on s'obrin les possibilitats de tots els factors cap a allò impredictible, és a dir, cap a la sintonia absoluta o, almenys si aquesta no és possible cap a un terreny de sinergies i intercanvi de mirades que s'erigirà per sobre de les bases del propi projecte. La utopia deixarà de ser-ho perquè s'haurà acabat per passar a ser un canvi i una adaptació constants. Com si d'animals o altres organismes ens tractéssim...