Manifesto 2020. Primera edició Casa de Lava.

Davant la sufocant lluminositat de la societat de l'espectacle una invitació com la que proposa la Casa de Lava és una mena de teràpia oportuna per resetejar el treball amb la imatge i el cinema. Posar en off les retines hiperestimulades i per excés de llum, encegades. Recuperar, previ pas per una si es vol metafòrica i voluntària foscor i també silenci, la visió afinada i l'actitud d'escolta que ens permeti tornar a participar de la llum que emeten les gairebé extintes cuques de llum reclamades per P.P.Pasolini. Les cuques de llum com a imatge de les llampades de veritat que de vegades entreveiem enmig del soroll visual i sonor invasiu i alienant. Davant la xerrameca i la verborrea publicitària, l'escolta necessària per desviar els dirs sobre el cinema de l'autopista del comentari Blockbuster.

Inspirat en el treball homònim de Pedro Costa, el fòrum que es proposa aixecar Casa de Lava busca retrobar-se amb el físic, l'humà i la permacultura històrica d'un espai en base a una concepció del cinema com a treball de lectura, ex ante i ex post . Lectura prèvia arran de terra per estendre's a una escriptura conscient de la història que allò físic desvela. L'espai, el territori com a significant allunyat de l'accepció de “decorat d'exteriors”, sigui nit, sigui dia. La proposta: obrir els ulls i propiciar les trobades i la relació conversacional que permeti les preguntes entorn de com i si és possible un cinema que permeable a l'espai ia la seva història com a empremta imprescindible per comprendre'l i no necessàriament posseir-lo com pretenen imposar els que sobre ells projecten nuclis habitacionals insostenibles anomenats urbanitzacions i que són letalment ahistòriques. Casa de Lava es proposa espacialment com una reflexió convivencial a cel obert, relacional, horitzontal i interdependent dels múltiples sentits i significats que emergeixin en els diàlegs amb la materialitat física.

Diàlegs que posant en joc perspectives transversals com l'ecologia, el feminisme crític, l'economia, les polítiques de l'art visual o sonor etc. Totes elles estan, per damunt de tot, en la negociació respecte del gaudi o contra gaudi estètic com a política.

Conversar holísticament sobre el cinema des de la producció mateixa del film fins a les formes de programació i exhibició com a exercici per retrobar-nos amb el respecte cap a una participació espectatorial activa. Enfront dels programes/llistes confeccionats sota el criteri de l'exhaustivitat compulsiva o per oportunitat comercial, exercitar el rescat també del diàleg interfílmic que hauria de presidir el treball de programació entès com a narració exposada, camp de la trobada de sentits, exercici de restitució significant i de re-volta cap al fèrtil de la conversa entre textos.

I per si les cuques de llum que reclamava Pasolini no acabessin d'aparèixer aquests dies de lluna nova, que també podria ser, que si almenys puguem assumir l'actitud de què parlava Joan Salvat Papasseit, a la seva “Fulla de subversió espiritual” (1917) : “seguiu al menys cada o de vosaltres una cuca de llum”.

Pensars entre paisatges i la seva representació les memòries orgàniques: què fer amb el cinema i com retrobar-nos amb les paraules que poden anomenar-lo?